L’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb les mateixes pedres

Dues vegades, tres, quatre… o les que siga (in)necessari.

Ensopeguem perquè ens fallaria la memòria de la ubicació  i de l’existència de les pedres.

Ensopega l’home indiviudal i l’home col·lectiu, o siga, les societats. (Mireu José Antonio Marina: “Las culturas fracasadas“) .

Les societats ensopeguen en pedres seculars, perquè transcendeixen els individus en el temps.

Aquelles pedres en què, ara al segle XXI, ensopeguen les societats,  hi existien al segle XX, al XIX i abans.

Hi ha de pedres noves, amb les quals, per ser noves, ensopegarem per primera de més vegades; i amb les velles repetidament, com sempre.

De vegades, més que ensopegar ens fan ensopegar. Per inducció a l’ensopegament: són els casos en què no fem ús de la racionalitat i ens fan combregar amb pedres tan grans com les rodes d’un molí.

També, de vegades, sembla que volem ensopegar; com si ho necessitàrem.

Seria aquest darrer cas, fruit d’un ensopegament voluntari, conscient; si no fóra que d’ençà Nicolau Copèrnico, Charles Darwin i Sigmund Freud, podem saber: que no som pas el centre de l’univers; que som uns animals més; i que tampoc no som pas amos de nosaltres mateixos.

Arribats ací, pense si, potser, seria convenient recordar i ubicar les pedres amb què ensopeguem.

Aquesta entrada ha esta publicada en Opinions i notícies. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.