Ja s’han manifestat tots.

A Catalunya, entre l’onze de setembre i el dotze d’octubre, s’han manifestat centenars de mils de ciutadans i ciutadanes.

Uns estan a favor del dret a decidir, en aquest cas, si Catalunya es converteix, o no, en un nou estat sobirà.

D’altres són favorable del manteniment de l’actual statu quo: Catalunya ha de romandre com  un territori de sobirania de l’estat espanyol.

Arran les manifestacions en un o altre sentit, ha hagut apel·lacions i interpretacions de la voluntat dels ciutadans que no han eixit al carrer: de la majoria silenciosa.

Em pregunte, quin problema hi ha en convocar un referèndum, i no fer suposicions, per veure quina és l’opinió d’aquesta majoria silenciosa que no ha anat a les manifestacions; quin percentatge d’aquesta majoria recolza la postura del dret a decidir o la del manteniment d’una Catalunya dintre de l’estat espanyol.

Així sabríem, de debò, quina es l’opinió majoritària del poble de Catalunya.

Em sembla un pur i simple exercici democràtic.

Puc canviar d’opinió, davant arguments raonables, però, ara per ara, personalment, tal com es planteja, no sóc partidari només de la independència de Catalunya o, en altra terminologia, de la independència conjunta, exclusivament, de les circumscripcions electorals espanyoles de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona.

Ho aclaresc,  perquè Catalunya, per a mi, és més que aquestes quatre circumscripcions electoral o províncies de l’estat.

També seria Catalunya, per exemple, el Rosselló i la Cerdanya, cedits a França pel tractat dels Pirineus.

Territoris aquests, sobre els quals l’estat espanyol no fa cap reivindicació territorial com les que fa amb Gibraltar.

Torne a repetir: no sóc partidari de la independència  exclusiva de Catalunya tal com es planteja, de la independència només del territori de parla catalana comprès entre els paral·lels que passen pel cap de Cervera i lo riu Sénia.

Cosa ben distinta és que estiga convençut que si eixa és la voluntat democràtica del poble, eixa Catalunya estricta té tot el dret a la independència.

Ho considere un dret de qualsevol poble: decidir com volen governar-se.

Així és la democràcia: la voluntat del poble és la suprema llei; la sobirania pertany al poble.

Aquesta entrada ha esta publicada en Opinions i notícies. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.