EL PASSAT I LES HISTÒRIES

Una cosa és el passat i altra, ben distinta, són les històries ( en plural ) que ens conten o s’escriuen.

El passat diríem que és la realitat de les situacions esdevingudes en el pretèrit.

Les històries són narracions del passat, gens innocents, que se solen fer amb finalitats distintes a la de narrar i explicar de forma ordenada i, sobre tot,  verídica el conjunt dels fets del passat que tenen relació memorable amb la humanitat; objectiu aquest que és propi d’una activitat científica que se denomina història (en singular).

Els darrers dies, tots els diaris, que ens conten històries del pretèrit immediat, parlen de Gibraltar. Em referisc als diaris de l’estat espanyol, no cal dir-ho.

Gibraltar  es va incorporar al domini reial l’any 1502.

Quaranta anys abans, el 1462, un noble castellà,  duc de Medina Sidonia, l’havia pres del domini del regne nassarí de Granada.

Hi va romandre sota domini dels monarques dels regnes d’Espanya, no de la nació, fins l’any 1713, quan en virtut del denominat tractat d’Utrech, Felip V va cedir la seua propietat a la corona de la Gran Bretanya.

Felip V, és el monarca que, tot invocant “justo derecho de conquista” ens va llevar els furs als valencians.

Així doncs, fa 300 anys que Gibraltar roman sota domini de la corona de Gran Bretanya, que supera els anys passats des que es va conquerir del regne nassarí de Granada 1462 fins el 1713: 251 anys, si no he comptat mal.

La qüestió, si hi ha,  de Gibraltar, qui tenim alguna edat, sabem que era un recurs de distracció emprat per Franco, un símbol identificatiu de seculars enemics: la pèrfida Albió.

L’any 1969, el professor d’una assignatura que es deia Formación del Espíritu Nacional ens va portar a una manifestació al carrer Ciril Amorós de València.

Per aquell temps a aquest carrer s’ubicava un consolat del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord.

Ara no hi ha de consolat britànic València se’l van emportar a Alacant. Ehem!

I davant d’aquell consolat, convençut i enardit arran les històries contades per aquell  professor transmissor del  franquisme, li vaig reclamar, a la Reina Isabel II,  la sobirania d’una ciutat i un penyal que, segons com el mires, s’assembla a Ifac.

15 anys teniem. “Simonet” era el malnom, o bonnom del profe de política, perquè així es denominava vulgarment l’assignatura alliçonadora.

Haig de dir que el “Simonet” era, personalment, ben simpàtic i a les seus classes ens descollonàvem de riure, mentre intentava que comprenguerm “los principios fundamentales del movimiento y la legitimidad del 18 de julio”.

El Simonet era simpàtic, tot i ser franquista, com de simpatia personal es pot apreciar en el  Síndic de Greuges, el xabienc José Cholbi, també antic professor de Formación del Espíritu Nacional, que en una visita institucional que va fer a l’ajuntament de Calp em va regalar una elegant corbata morada que conserve.

Detall de la corbata morada, regal del Síndic de Gruges, José Cholbi.

Detall de la corbata morada, regal del Síndic de Gruges, José Cholbi.

Tonant al fil d’aquesta història, cal dir que Isabel II, tot i que nosaltres pensàvem el contrari, no ens va fer, ni miqueta, ni gens de cas: no ens va lliurar el domini sobre Gibraltar.

Per la qual cosa em va resultar molt antipàtica i desconsiderada.

Tot i ser un republicà convençut, ara la iaia Isabel em cau millor, em resulta més graciosa majestat, sobre tot després  de vore a la seua guàrdia desfilar superpomposa,  acompanyada de la música de l’ària de Mozart “non piú andrai, farfallone amoroso”.

Per mi es podria quedar Gibraltar, si els “llanitos” volen.

Aquesta entrada ha esta publicada en Opinions i notícies. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 comentaris a l'entrada: EL PASSAT I LES HISTÒRIES

  1. Alfaqueque diu:

    Es la cuarta vez que intento responderte. Internet está hoy como estos reinos briboneros ¡ja,ja!.
    Confieso que me he asustado en primera instancia pensando que te referías a la otra Isabel, la de los tristes destinos y numerosa prole legal o bastarda legitimada. No sirvió para nada su rebeldía y, al final, matrimonió con su primo Paquito. Asi es que, apagó sus picores como pudo. Eso sí, utilizó en el estandarte de monarca español el color morado, por primera vez, en 1830.

    Hace poco se ha creado cierta polémica en Facebook que me transmitió José Luis Luri y a las consecuencias que motivaron la publicación de un artículo del amigo… tenor, entre otras habilidades.
    Al parecer, una edil calpina, perceptora de una foto de una farmacia, decidió que Calp es tan importante que el nombre había llegado a La Roca.
    Desconozco si la citada ha ido alguna vez a Gibraltar. Yo, muchas y, por tanto, tengo conocimiento de la cantidad de establecimientos que lo utilizan así como fue llamado por los romanos, etc… Me limité a mencionar el hecho en breves líneas y a publicar el escudo de Gibraltar, otorgado por una tercera Isabel pero más vetusta, el 10 de julio de 1502.
    A los pocos días supe -por boca de su autor- el itinerario seguido por las instantáneas.
    Explicado esto: tengo amigos llanitos, ingleses y españoles que conviven en perfecta armonía.
    Hay otros métodos para perseguir el fraude fiscal, a las sociedades que se podían comprar, constituidas en Gibraltar, en este país, al repostaje de barco a barco en altar mar, etc… que, poco menos, que crear un conflicto cual islote Perejil.
    Negar que los sufridos pescadores se han soltado también la normativa a la torera en ocasiones anteriores, es ser imbécil.
    Comparto contigo que los llanitos deben pronunciarse y los monos, si es necesario.
    Volveremos… antes de que plantifiquen una tasa de cien euros o reediten la canción de José Luis y su guitarra, ahora cantada por un nieto:
    http://www.youtube.com/watch?v=J1I-49f9xrI
    Reproduzco el enlace.
    Un abrazo.

  2. Retroenllaç: “Lo pago con mis impuestos” | CambiaCalp

  3. Josep Joaquim Tur Císcar diu:

    Isabel I, reina de València, coneguda per Isabel II de les Espanyes, o dels trists destins, sembla que no feia altra cosa distinta de la conducta dels altres borbons: fornicar.
    Això si ho fa un rei – home està, fins i tot, ben vist, però no li sembla igual de bé a una societat masclista, si ho fa una reina – dona.
    L’objectiu del govern és la felicitat de la nació. Si els governants forniquen o no, o si el fills de la reina són matrimonials o extramatrimonials és un dels problemes inherents a la monarquia, on arribar a ser rei o reina és una qüestió derivada directament d’un acte sexual i no mai de la racionalitat democràtica.

    Hi ha una història, no sabem si certa, que afirma que l’actual cap de l’estat té descendència extramatrimonial. De ser cert quin motiu hi hauria per excloure-la dels drets dinàstics que se’n deriven per ser fills o filles del monarca extramatrimonials?

    El que volia fer notar sobre Gibraltar és que no mai ha estat sota la sobirania de la nació espanyola. Perquè abans de la Constitució de 1812, la sobirania la ostentava el rei i no la nació.

    Gràcies per les reproduccions de les entrades.

    Una ben cordial abraçada.

  4. Alfaqueque diu:

    Cronistas duchos en la materia, narran que , con esa gracia chispera que los dioses nos han dado, cuando nació el futuro Alfonso XIII, se contaba: “Ha nacido el Puigmoltejo!”, en clara alusión a un tal Enrique Puigmoltó que vivía en palacio.
    Los descendientes de Alfonso XIII, están más claros. Desde el que ha peleado por tener derecho a usar el apellido Borbón, a la rama norteamericana o la francesa. Elena Sanz, madre de algunos de ellos, era considerada por su suegra, como su nuera ante Dios.
    En todo caso me sirve para recordar a un actor Angel Picazo… igualito igualito al que no quiso -según nos contaban los libros de la infancia- derramar sangre española y al que tuve el placer de conocer.
    De los presentes -y abarco a todos- tenga alguna duda que me reservo ¡ja,ja!.
    Coincido contigo en que cada uno debe hacer lo que considere oportuno en cuanto a satisfacciones sexuales, amatorias y afectivas. Ahora bien, hace ya tiempo que dejé de creer en las dinastías y mi apunte sobre bastardías legalizadas iban encaminadas en el sentido de lo que planteas.
    Claro que si nos remontamos… Austrias, Borbones, tios y sobrinas, primos con primos, etc… Una endogamia siempre presente en las sagas.
    De gracias … nada; al contrario, casi casi tenemos un pugilato para ver quien madruga más.

    Un abrazo.

  5. Alfaqueque diu:

    Hablaremos otro día de instauración, restauración, renuncia a derechos para si mismo y para sus descendientes de Jaime de Borbón, etc…
    Internet está imposible y pretendo enterarme de que ha dicho el ex tesorero del PP Angel Sanchís, entrevistado por la Sexta.
    De fondo… Gibraltar en todas las cadenas de televisión.

    Un abrazo.

Els comentaris estan tancats.